Área Oftalmológica Avanzada Dr. Vergés . C/Dalmases 42, 08017 Barcelona     |     93 551 33 00     |     info@cverges.com
 
CATALA | CASTELLANO | ENGLISH    
Youtube Facebook Blog Pacientes Blog Profesionales Twitter  LinkedIn RSS News
 
AA

Del Imperatiu categòric a una ètica de mínims

Vivim en una època on un dia sí i un altre també apareix un nou cas de corrupció, engany o prevaricació i com comentava fa uns dies amb uns amics, ens hem instal · lat en un punt on ja res ens sorprèn, el donem com un fet "normal "això sí, ens segueix indignant la manca de responsabilitats.

La conversa va anar avançant i arribem a la conclusió què si hi havia alguna cosa que ens sorprenia i era la impunitat del discurs, el veure com aquests corruptes, aquesta gent, eren capaços d'argumentar una defensa dels seus fets que anava més enllà del cinisme o la hipocresia , que eren arguments fruit d'una reflexió interna en què havien arribat a creure les seves pròpies mentides i d'aquí, a actuar de la manera que ho havien fet. Fins i tot apareixien com a "bones persones", que havien fet el que s'esperava d'ells i que no entenien la reacció de la gent, se sorprenien del rebuig de les seves actuacions.

Un dels contertulians comentava que tal situació li recordava els escrits d'Hanna Arendt quan analitza les declaracions dels nazis després de la Segona Guerra Mundial, es sorprèn de veure persones suposadament molt dolentes, argumentat que havien fet el correcte, eliminar a un poble, els jueus, que suposava una amenaça per a les seves famílies i les de la resta del món i, això sí, havia estat necessari utilitzar mitjans que es podia qualificar de certa crueltat. Eren declaracions de qui no se sent culpable i no entén aquesta acusació d'altres que haurien d'estar agraïts. El mateix que passa ara amb els nostres polítics (salvant les diferències), senten que estan fent el correcte i aquesta majoria en les urnes legitima el seu modus operandi, tot i que el nivell d'atur vagi augmentant.

Davant aquesta reacció tan sorprenent per als que assistim atònits a aquest tipus de fets, caldria reflexionar per veure què passa, caldria preguntar-se si estem davant d'un col · lectiu polític sense valors o potser amb una moral equivocada.

En aquesta particular reflexió partirem de que la moral s'expressa en judicis de valor i que a diferència d'altres judicis, són de tipus impositiu, no pretenen descriure les coses, no ens diuen com són, ens diuen el que les coses haurien de ser. Els judicis de valor parteixen des de la individualitat i es projecten cap a la universalitat, allò de, "el que vull o no vull per a mi, és el que desitjo per als altres". Seguint en aquesta línia caldria preguntar què vull per a mi i per als altres. En una enquesta segur que guanyaria la resposta: desig allò que ens fa feliços i rebuig el dolor i el sofriment. La qüestió ara seria, com ho aconsegueixo i, és aquí quan entren els diferents tipus de moral, des de les que segueixen l'imperatiu categòric, les ètiques formals i deontològiques i, les que segueixen l'imperatiu hipotètic, les ètiques materials i teleològiques. Vegem les diferències.

Amb l'imperatiu hipotètic es busca el millor mitjà per aconseguir allò que ens hem proposat, si vull ser feliç, busco el benestar propi i el dels altres. Aquí el valor no el dóna l'acció en si mateixa sinó la finalitat, l'objectiu proposat, aconseguir la felicitat. No obstant això en l'imperatiu categòric passa el contrari, el valor està en l'acció en si mateixa, una acció que sorgeix del deure, no d'un actuar conforme al deure. La intenció de fer el bé és el que val així, si pago els meus impostos només perquè hisenda m'ho exigeix, estic dins la legalitat però no dins de la moralitat.

L'imperatiu hipotètic dóna lloc a les ètiques materials i teleològiques. Es basa en dos tipus d'arguments, el primer, "si vols ser feliç, has de fer tal o qual cosa", ens diuen com hem de viure, per això són materials i el segon, "és bo tot allò que ens proporcioni felicitat" , un argument finalista, teleològic. En funció del que hem de fer per ser feliços, tindrem l'eudemonisme o ètica del caràcter, l'hedonisme o ètica del plaer i l'utilitarisme o ètica de l'acció.

L'imperatiu categòric dóna lloc a les ètiques formals i deontològiques, on el valor de l'acció no el dóna el bé que aporta sinó el fet del deure, l'obrar d'acord amb els principis de la meva consciència, la moral que hi ha en mi. Les ètiques formals també busquen la felicitat i aquesta resideix en actuar fent el que hem de fer, la moralitat sorgeix de valorar l'acció en si mateixa i no com a mitjà per aconseguir la felicitat. Des d'aquesta perspectiva de l'ètica formal, les ètiques materials no serien ètiques.

En l'eudemonisme, proposat per Aristòtil, la felicitat consisteix a aconseguir la satisfacció que em proporciona l'aconseguir la màxima excel · lència en mi mateix, a desenvolupar al màxim les meves potencials. La virtut és la millor manera de fer una cosa i d'aquí sorgeixen les virtuts morals, el saber què he de fer i el saber com he de viure, cosa que s'anirà adquirint al llarg de la vida, amb l'experiència, la reflexió i aprenent d'altres individus virtuosos. És una ètica que "ordena" la meva vida privada, per això parlem d'una ètica del caràcter.

L'hedonisme, proposat per Epicur, és una ètica basada en el principi del plaer, però no en el plaer dels excessos físics sinó en un plaer controlat per la raó, busco el plaer del que és necessari i natural: tinc set i bec aigua, no del plaer del que no necessari i no natural: gaudeixo torturant la gent. Quan arribo a controlar el plaer estic en un estat de benestar durador (ataràxia), en el qual tinc el que necessito i no depenc de res que sigui difícil d'aconseguir, és l'ètica del plaer.

L'utilitarisme, proposat per Bentham i Stuart Mill, proposa buscar la major felicitat per al major nombre de persones, en funció de les circumstàncies. Stuart Mill puntualitza que el major plaer és el que s'aconsegueix amb l'esforç, amb la reflexió de voler buscar aquest bé, ser conscient d'aquest plaer, per això parla del "deure de tenir un projecte de felicitat i lluitar per ell", de aquí la importància de l'educació, per modelar el caràcter de les persones, per canviar el, "vull allò que desitjo a, desitjo allò que vull", és l'ètica de l'acció.

Amb aquesta descripció dels diferents tipus d'ètica, a la vista del que passa al nostre voltant, podríem dir que hem passat d'una ètica en sentit dur, la de l'imperatiu categòric, a una ètica en sentit light, de mínims, utilitzant el imperatiu hipotètic, fins i tot devaluándolo. Hem passat d'aquest anar descobrint la moral que hi ha en mi, que ens proposava Kant, a un anar modelant els meus principis segons les necessitats i conveniències que em van apareixent. Independent del debat de si tots naixem amb uns principis morals per distingir el bé i el mal, és cert que ens enfrontem al judici de la nostra consciència, el problema és com anem adquirint consciència del que és bo i el que és dolent, evidentment alguna cosa molt relacionat amb l'educació.

Si busquem els orígens de la moral, del llatí moralis, veurem que fa referència als costums, és a dir, els usos i costums del nostre entorn és el que marcava el bon fer, els "principis" d'actuació, com enterrar els morts o donar de menjar al famolenc, una guia que es va transformar en deure, en llei moral. Cada cultura té unes costums que marquen uns principis de convivència, una moral, sempre encaminada a cercar el bé propi i el dels altres. El problema és quan aquests costums es van alterant, quan deriven cap a un actuar segons conveniència o benefici d'uns quants, argumentant que aquest és el bé desitjable per a la majoria, interpretant erròniament la proposta de Bentham i Stuart Mill, i és aquí on volia arribar .

Els nostres polítics i alguns corruptes (per no ficar-los a tords en el mateix sac), s'emparen en aquest fet, en fer-se una moral a mida, de mínims i confonen el buscar una vida virtuosa, on el plaer el dóna el control de les meves debilitats i on el judici moral és el "deure fer", en un procés de reflexió,-com manen totes les ètiques que acabem de veure-, en què es forgen un ideari a manera de principis morals, que els porta a actuar èticament , és a dir d'acord a aquest ideari. Un ideari que no tenen en compte l'acció en si mateixa sinó les conseqüències, és teleològica, busco el bé de la majoria i és clar, això em porta en ocasions a prendre decisions que potser no siguin les correctes però, és el que havia de fer i el que esperen de mi, és a dir, és el correcte.

Aquestes gents poc desitjables, segueixen un procés argumental que valideu qualsevol tipus d'acció, acostant-nos més a allò de que "la fi justifica els mitjans", això sí, sempre en nom del millor per als altres i per tant, per a mi, caigui qui caigui, i encara que em porti uns diners a un paradís fiscal. Hem passat d'una ètica de l'imperatiu categòric a una ètica barroera de, "agafa els diners i corre", com en la pel · lícula de Woody Allen, encara que sigui una cosa que més que fer-nos riure ens fa plorar.

tornar